- Ei Dan, agafa el teu equip de camp i preparat per un parell de dies a la fresca, la filla dels Robson volta per les rodalies i fa hores que no en saben res. -.
Així va començar el dia d’acció de gràcies al ranxo. La filla d’uns veïns que no tenia mes de 10 anys, s’havia perdut per les rodalies del seu ranxo.
Hem de tenir en compte que allà qui te unes terres menors a 100 hectàrees, se’l considera més un hortet que un ranxo, i el dels Robson era molt més gran que això, i podia estar en qualsevol lloc.
Quan ho vaig tenir tot llest: una corda, menjar sec i aigua (no precisament seca), una muda, tot a la bossa i en marxa.
Varem muntar a la furgoneta (si si, allò que veieu a les pel•lícules d’una furgo ranxera destartalada es ben cert, sembla la moda del lloc), al davant i varem enfilar cap el ranxo dels Robson. Una hora desprès érem a la porta principal de la seva casa. La dona plorava com un flam i l’home discutia amb un indi de la regió que ens faria de rastrejador.
El Sheriff i un ajudant també hi eren.
Dones i nens a calmar la família i a preparar el sopar, homes i nois a buscar la nena.
Allà el Sheriff d’una població no gaire gran més que la llei és el voltor que sempre es queda a sopar a casa d’algun, ja que tots es coneixen i es clar, quan hi ha problemes també és el primer en estar assabentat de tot. Tant és així que quan varem arribar, tot i ser dels primers que havien avisat, el Sheriff ja tenia un equip buscant per la zona est i un altre per les muntanyes amb l’helicòpter local.
Naltros amb en Wakan Kii (esperit poderós) ens varem posar en ruta cap el sud, zona molt verda i rica en aigua, segurs de que la nena havia anat cap allà per jugar. Com feia sovint amb son pare quan la hi duia.
En Wakan Kii anava a cavall, tranquil i sense presses i s’aturava i baixava de l’animal cada pocs minuts per observar rastres, més d’un cop encuriosit hi anava a observar amb ell.
- Has trobat res? – li deia.
- Tu que hi veus? – em responia
- Dues pedres i sorra tova.
- Doncs això es una marca de ferradura d’un cavall a tota llet. .- digué - veus la marca de l’arc profunda i mal acabada de la ferradura? Ha escampat sorra pels voltants i les següents marques son força lluny. No és el rastre que busquem.
Sincerament jo no veia ni un pebre.
Quinze o setze baixades de cavall més, no havíem recorregut ni mig quilòmetre, l’indi va trobar el rastre.
- És aquí, - va dir, - lleu, però es ella o un altre infant.-
Va deixar el cavall lligat a la camioneta i va caminar, desprès va accelerar el pas i finalment va córrer.
Me’n feia creus, si gaire be la furgoneta es queixava de ràpid com era.
Poc més enllà d’eon havia trobat el primer rastre, varem trobar la nena, espantada com un pollet i pelada de fred. Estava esgotada i havia caigut i no podia caminar a causa d’una ferida al genoll esquerra, però per la resta estava be.
L’hem trobat, va dir en Flyer per radio, ara la portem, una rascada a la cama i prou, tot be.
Plors, alegries, una bufetada ben donada (valga’m deu quin ventallot) i tots cap a dins, on varem sopar i cap a casa.
Però tot i avui encara recordo, aquell indi que amb poc més de mitja hora, només pel que li deia el terra, va trobar la nena amb una contundent immediatesa que fa emmudir. Sens dubte ells encara recorden allò que naltros ja hem oblidat.
Mes endavant m’ensenyaria alguns trucs per rastrejar una presa, o persones, i sincerament, tot i sabent-ho no passa a ser un coneixement més i prou, continua essent un talent increïble.
Dan Mc Flyer.
