A ben tocar el mes d'agost, En Flyer i els seus amics em van engrescar en una de les aventures més significatives de la meva vida. En Flyer, el capataç del ranxo, la seva dona, dos amics ranxers veïns amb els seus capataços i les seves dones i jo vinga cap a l'aeroport per agafar un avió amb destinació Dallas, a Texas.
Ens dirigíem cap el Campionat Nacional de Ball Tradicional de Texas, que se cel•lebrava cada any a Dallas, en un pavelló monumental. L'assistència de gent era brutal, l'espectació que aquell aconteixement aportava era descomunal i literalment feia tremolar estar sota de tanta gent mirant-te.
Ja feia prop de dues setmanes que m'ensenyaven la coreografia, un ball senzill de 32 temps, per que als Estats Units tots els balls son senzills, ja que la seva màxima és que tothom pugui gaudir del ball. Existeixen els balls complicats i espectaculars però únicament per a exhibicions. Si al campionat es presentès un grup amb un ball complicat, seria desqüalificat al acte o senzillament no l'admetrien, per que un ball existeix per ballar-lo, no només per mirar-lo i l'ha de poder ballar tothom.
Allà res no hi te res a veure amb el que estem acostumats aquí. En el campionat, pots fer el que vulguis com variants, o formacions que facin el ball cridaner o espectacular però el ball el balles dues vegades, una amb la presentació de campionat i una altre de forma senzilla que és com es presenta a la gent que mes tard el ballarà, o no jejeje que també n'hi ha que no triunfen. I sobre tot, sobre tot, està increíblement mal vist tenir les mans agafant-se el pantaló o a les butxaques, o a la cibella, i resta molts punts fer-ho, ja que antigament això era així per que les pistoles els feien caure els pantalons i s'havien d'agafar els cinturons, però ara, ja no n'hi havia de cartutxeres i per tant si havies de ballar, ho havies de fer amb tot el cos i no rememorar una època fosca en que tothom podia lluïr un arma.El nostre ball va quedar novè, i creieu-me que n'és tot un èxit ja que hi havia 32 participants i tots en vam quedar molt contents, ja que de fet, havíem millorat la posició de l'any anterior en que varen quedar en el lloc 23è
Però, el que ara us vull relatar és el ball que va guanyar. Tot un conjunt de homes i dones estaven situat en quatre fileres o columnes, n'hi havia almenys 30 persones allà. I els que estaven posicionats a les fileres exteriors miraven cap endins, i a les fileres interiors miraven cap en fora, A simple vista una contra-dança, però la cosa es complicava quan començaven a ballar.El ball es deia traduït "tocar i parar", el clàssic joc de nens de tocar i parar, us sona oi? doncs el ball era ben be així. Amb un principi de peus senzill, quatre talons per un costat i quatre per l'altre, uns saltets i uns remeneos per provocar el de devant. A les hores, començava una especie de persecució, amb un seguit de Shuffles endevant i enderrera, endevant i girant i tornaven en sentit contrari i al final de cada Shuffle tocaven l'altre persona que tenien devant, i desprès l'altre li tornava l'acció.
Estaven colocats de tal manera que sempre hi havia algú de cara per fer la juguesca, i com el ball era a quatre parets, naturalment, no giraven tots igual, sino que se succeien de manera que sempre quedaven emparellats de cara.
Així explicat no se si en sou capaços d'entendre la complexitat del ball, però era particularment espectacular.
Desprès van ballar el ball de forma senzilla, sense la contra-dança i en línia i va resultar un ball tant senzill que des d'aleshores, es balla a tot el mon amb un èxit inigualable. i quan el vaig veure ballar per segon cop, s'hi van afegir encara més gent, amics i familiars del grup original, que, (us donaré una pista), formaven un inmens "mar de barrets de cowboy".Encara no sabeu de quin ball parlo? jeje
Molts anys desprès, seguint els passos de la Hot Line Dance per Tarragona, ara farà uns deu o dotze anys, Vaig veure aquell ball clavat, (sense la formació de tocar i parar), que el ballaven popularment molta gent en un local, i em vaig quedar meravellat de veure fins on havia arribat aquell dia que per mi va ser un dels més grans de la meva vida. Aquell ball va marcar la meva futura afició a ballar, i ara, avuí dia, encara es balla, i al Kansas el posem quasi cada diumenge, (tot i que es balla amb algunes variacions que li han afegit i no es fan els remeneos), però es balla i cada cop que sona la música a mi se'm posa la pell de gallina.
I això que el Tush Push no és res de l'altre mon, oi?.
