L’altre dia em va passar una cosa ben curiosa. Dilluns, dos dies abans de la revetlla de Sant Joan, vaig anar a encarregar les coques a la pastisseria del costat de la feina. Te molt de renom perquè fa unes ensaïmades (de xocolata, de cabell d’àngel i de sobrassada) i uns pastissos i unes coques increïblement bones. I l’altre dia, dilluns, vaig anar a encarregar les coques. I… Una gentada! Una cua…!!! Es el que te encarregar les coques a una pastisseria amb aquesta fama. Així doncs em vaig omplir de paciència i vaig fer la cua esperant que arribés el meu torn. Davant meu n’hi havia una senyora que anava amb els seus dos fills petits, Un nen i una nena. Si jo em vaig haver de carregar de paciència, no us vull dir pas ella. Al cap de pocs minuts els nens ja estaven cansats d’esperar. Tot i fer l’esforç, va arribar un moment que ja no podien deixar de dir que es cansaven, que s’avorrien, que si quedava molt, … Al cap d’uns minuts els nens van començar a picar-se i la mare mirant a banda i banda i fixant-se en l’aparador els hi va dir:-Va, aneu i escolliu un ninot que el comprarem.
Els nens entusiasmats es van afanyar. Jo me’ls vaig estar mirant. Em va semblar curiós. Jo sóc de l’època del “muñecolate muñecolate, llegarás a navidad?” Us en recordeu? Aquell ninot de xocolata que sabies quan era el rei negre, el blanc o el ros pel paper de plata pintat que tenia al defora. Però que si enlloc de ser el dibuix d’un rei hagués estat el d’una campana o d’un gerro també hagués fet l’efecte. I, ves per on, ara son de xocolata per fora i tenen la forma exacte. Se’ls hi veuen la cara, els ullets, les mans, el vestidet,… Tot i ser molt iguals, gairebé idèntics, estaven tant ben fets que es veia clarament que un era un nen i l’altre una nena. Les motos tenen el manillar, els radis de les rodes, … Els avions tenen fins i tot les hèlices... Una passada!! I vet aquí que mentre m’entretenia mirant-los la senyora del davant va demanar. Ei! Ja em tocava. A la fi! Vaig pensar que encarregaria la coca de crema, la de cabell d’àngel i que m’emportaria uns ninots de xocolata per les meves filles. Mira! M’havia fet gràcia! No sabia quins triar quan vaig sentir a la mare: -D’acord Manel, tu la moto. I tu Elena? Que vols la nena de xocolata?
I jo que me’ls anava mirant sento a l’Elena que contesta:
-No, el nen, el nen de xocolata!!
Em vaig quedar ben parada, igual que la mare suposo perquè li va preguntar:
-I com és que demanes el nen i no la nena?
-Home, perquè pel mateix preu el nen te un trossset més de xocolata.
No hay comentarios:
Publicar un comentario