Mostrando entradas con la etiqueta CRONIQUES DEL LLUNYÀ OEST. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta CRONIQUES DEL LLUNYÀ OEST. Mostrar todas las entradas

24/6/10

SAPS DE QUE PARLO?

A ben tocar el mes d'agost, En Flyer i els seus amics em van engrescar en una de les aventures més significatives de la meva vida. En Flyer, el capataç del ranxo, la seva dona, dos amics ranxers veïns amb els seus capataços i les seves dones i jo vinga cap a l'aeroport per agafar un avió amb destinació Dallas, a Texas.

Ens dirigíem cap el Campionat Nacional de Ball Tradicional de Texas, que se cel•lebrava cada any a Dallas, en un pavelló monumental. L'assistència de gent era brutal, l'espectació que aquell aconteixement aportava era descomunal i literalment feia tremolar estar sota de tanta gent mirant-te.

Ja feia prop de dues setmanes que m'ensenyaven la coreografia, un ball senzill de 32 temps, per que als Estats Units tots els balls son senzills, ja que la seva màxima és que tothom pugui gaudir del ball. Existeixen els balls complicats i espectaculars però únicament per a exhibicions. Si al campionat es presentès un grup amb un ball complicat, seria desqüalificat al acte o senzillament no l'admetrien, per que un ball existeix per ballar-lo, no només per mirar-lo i l'ha de poder ballar tothom.

Allà res no hi te res a veure amb el que estem acostumats aquí. En el campionat, pots fer el que vulguis com variants, o formacions que facin el ball cridaner o espectacular però el ball el balles dues vegades, una amb la presentació de campionat i una altre de forma senzilla que és com es presenta a la gent que mes tard el ballarà, o no jejeje que també n'hi ha que no triunfen. I sobre tot, sobre tot, està increíblement mal vist tenir les mans agafant-se el pantaló o a les butxaques, o a la cibella, i resta molts punts fer-ho, ja que antigament això era així per que les pistoles els feien caure els pantalons i s'havien d'agafar els cinturons, però ara, ja no n'hi havia de cartutxeres i per tant si havies de ballar, ho havies de fer amb tot el cos i no rememorar una època fosca en que tothom podia lluïr un arma.

El nostre ball va quedar novè, i creieu-me que n'és tot un èxit ja que hi havia 32 participants i tots en vam quedar molt contents, ja que de fet, havíem millorat la posició de l'any anterior en que varen quedar en el lloc 23è

Però, el que ara us vull relatar és el ball que va guanyar. Tot un conjunt de homes i dones estaven situat en quatre fileres o columnes, n'hi havia almenys 30 persones allà. I els que estaven posicionats a les fileres exteriors miraven cap endins, i a les fileres interiors miraven cap en fora, A simple vista una contra-dança, però la cosa es complicava quan començaven a ballar.

El ball es deia traduït "tocar i parar", el clàssic joc de nens de tocar i parar, us sona oi? doncs el ball era ben be així. Amb un principi de peus senzill, quatre talons per un costat i quatre per l'altre, uns saltets i uns remeneos per provocar el de devant. A les hores, començava una especie de persecució, amb un seguit de Shuffles endevant i enderrera, endevant i girant i tornaven en sentit contrari i al final de cada Shuffle tocaven l'altre persona que tenien devant, i desprès l'altre li tornava l'acció.


Estaven colocats de tal manera que sempre hi havia algú de cara per fer la juguesca, i com el ball era a quatre parets, naturalment, no giraven tots igual, sino que se succeien de manera que sempre quedaven emparellats de cara.

Així explicat no se si en sou capaços d'entendre la complexitat del ball, però era particularment espectacular.

Desprès van ballar el ball de forma senzilla, sense la contra-dança i en línia i va resultar un ball tant senzill que des d'aleshores, es balla a tot el mon amb un èxit inigualable. i quan el vaig veure ballar per segon cop, s'hi van afegir encara més gent, amics i familiars del grup original, que, (us donaré una pista), formaven un inmens "mar de barrets de cowboy".
Encara no sabeu de quin ball parlo? jeje

Molts anys desprès, seguint els passos de la Hot Line Dance per Tarragona, ara farà uns deu o dotze anys, Vaig veure aquell ball clavat, (sense la formació de tocar i parar), que el ballaven popularment molta gent en un local, i em vaig quedar meravellat de veure fins on havia arribat aquell dia que per mi va ser un dels més grans de la meva vida. Aquell ball va marcar la meva futura afició a ballar, i ara, avuí dia, encara es balla, i al Kansas el posem quasi cada diumenge, (tot i que es balla amb algunes variacions que li han afegit i no es fan els remeneos), però es balla i cada cop que sona la música a mi se'm posa la pell de gallina.

I això que el Tush Push no és res de l'altre mon, oi?.
http://www.youtube.com/watch?v=Ni_pNc8Q0hY




                                                                              
                                                                             






       Per Dan McFlyer

22/2/10

I TU QUE HI VEUS?

- Ei Dan, agafa el teu equip de camp i preparat per un parell de dies a la fresca, la filla dels Robson volta per les rodalies i fa hores que no en saben res. -.

Així va començar el dia d’acció de gràcies al ranxo. La filla d’uns veïns que no tenia mes de 10 anys, s’havia perdut per les rodalies del seu ranxo.

Hem de tenir en compte que allà qui te unes terres menors a 100 hectàrees, se’l considera més un hortet que un ranxo, i el dels Robson era molt més gran que això, i podia estar en qualsevol lloc.

Quan ho vaig tenir tot llest: una corda, menjar sec i aigua (no precisament seca), una muda, tot a la bossa i en marxa.

Varem muntar a la furgoneta (si si, allò que veieu a les pel•lícules d’una furgo ranxera destartalada es ben cert, sembla la moda del lloc), al davant i varem enfilar cap el ranxo dels Robson. Una hora desprès érem a la porta principal de la seva casa. La dona plorava com un flam i l’home discutia amb un indi de la regió que ens faria de rastrejador.

El Sheriff i un ajudant també hi eren.

Dones i nens a calmar la família i a preparar el sopar, homes i nois a buscar la nena.

Allà el Sheriff d’una població no gaire gran més que la llei és el voltor que sempre es queda a sopar a casa d’algun, ja que tots es coneixen i es clar, quan hi ha problemes també és el primer en estar assabentat de tot. Tant és així que quan varem arribar, tot i ser dels primers que havien avisat, el Sheriff ja tenia un equip buscant per la zona est i un altre per les muntanyes amb l’helicòpter local.

Naltros amb en Wakan Kii (esperit poderós) ens varem posar en ruta cap el sud, zona molt verda i rica en aigua, segurs de que la nena havia anat cap allà per jugar. Com feia sovint amb son pare quan la hi duia.

En Wakan Kii anava a cavall, tranquil i sense presses i s’aturava i baixava de l’animal cada pocs minuts per observar rastres, més d’un cop encuriosit hi anava a observar amb ell.

- Has trobat res? – li deia.

- Tu que hi veus? – em responia
- Dues pedres i sorra tova.
- Doncs això es una marca de ferradura d’un cavall a tota llet. .- digué - veus la marca de l’arc profunda i mal acabada de la ferradura? Ha escampat sorra pels voltants i les següents marques son força lluny. No és el rastre que busquem.

Sincerament jo no veia ni un pebre.

Quinze o setze baixades de cavall més, no havíem recorregut ni mig quilòmetre, l’indi va trobar el rastre.

- És aquí, - va dir, - lleu, però es ella o un altre infant.-

Va deixar el cavall lligat a la camioneta i va caminar, desprès va accelerar el pas i finalment va córrer.

Me’n feia creus, si gaire be la furgoneta es queixava de ràpid com era.

Poc més enllà d’eon havia trobat el primer rastre, varem trobar la nena, espantada com un pollet i pelada de fred. Estava esgotada i havia caigut i no podia caminar a causa d’una ferida al genoll esquerra, però per la resta estava be.

L’hem trobat, va dir en Flyer per radio, ara la portem, una rascada a la cama i prou, tot be.

Plors, alegries, una bufetada ben donada (valga’m deu quin ventallot) i tots cap a dins, on varem sopar i cap a casa.

Però tot i avui encara recordo, aquell indi que amb poc més de mitja hora, només pel que li deia el terra, va trobar la nena amb una contundent immediatesa que fa emmudir. Sens dubte ells encara recorden allò que naltros ja hem oblidat.

Mes endavant m’ensenyaria alguns trucs per rastrejar una presa, o persones, i sincerament, tot i sabent-ho no passa a ser un coneixement més i prou, continua essent un talent increïble.









                                                                                                      Dan Mc Flyer.