Ara que estic a casa sense parlar des de fa un mes, descansant la gola i les cordes vocals aprofito per deixar per escrit el que la veu no em permet de dir. Sabeu que em van operar de les cordes, oi?
Doncs bé, com anava escrivint, que no dient, m’he enrecordat ara mateix del moment just a l’intervenció, i per això us ho vull explicar. Recordo perfectament, tot i que ja m’havien donat una primera pastilla tranquil•litzant, que em van entrar al quirôfan. De cop vaig veure sobre meu aquell gran aparell rodó, amb moltes llums rodones totes elles, que semblen ulls i que t’enlluernen al mirar-les. I que recorden aquelles pel•lícules de Expediente X, abduccions i metges bojos amb bisturi, rient estrepitosament amb el cap enrere i els braços alçats. Jo, de cop vaig començar a moure els ulls amunt, avall a un costat i l’altre per mirant-ho tot, però sense moure el cos ni una mica perque ja no el notava com a meu. Només notava fred. I veia el quiròfan… fred, gran, verd, brut, lleig,,, i fred. En girar el cap a l’esquerre vaig veure tot d’aparells electrònics, i d’aquells de les sales d’urgències. I en girar el cap a la dreta, al fons, petit… lluny… verd ,,, fred… el meu metge.
I en aquell moment em va venir al cap aquell acudit del pacient que li diu al doctor tot seriós:
-Després de la operació podré tocar el piano?
-Sí, i tant –respon el metge.
I ell que diu amb un somriure:
–Sempre havia volgut tocar-ho i mai vaig aconseguir d’aprendre.
Tot i que no era el moment d’explicar-li, encara que ho canvies per cantar ópera, pensant en aquestes coses vaig somriure i ell, allà lluny em va tornar el somriure mentre es posava els guants. Un somriure fred, verd, glaçat. I de cop vaig pensar en aquell altre acudit:
-Doctor, perdre l’ull?
-Ah, no ho sé –diu el metge-. Jo li embolicaré en un paper de plata i li posaré a la butxaca. La resta depen de vosté.
Però aquesta vegada no em va fer gràcia. No vaig trobar-li. Se’m va apagar el somriure mentre el seu continuava fred, glaçat, verd…
Em van fer girar el cap i mentre mirava cap a l’aparell de les llums encegadores només recordava el metge… lluny… amb bata verda… alt… prim… amb mascareta… posant-se els guants... I quan vaig sentir que em deien ara comptarem des del deu endarrera 10, 9, 8… i vaig sentir un riure histèric des de la banda dreta alhora que una explosió de llum blanca m’omplia el cap vaig pensar
D’això ja fa molts dies i encara
no parlo!!
Montse
