6/5/12

ANIVERSARI JANI 2012


MOLLET DEL VALLÈS - SANT CORNELI (MINAS DE CERC)



 La ruta: 

Ruta fácil de 121 Km y de 2 horas 40 minutos, Recomendable hacerla en primavera no obstante cualquier época del año se puede disfrutar ya que pasaremos C-59 y BV-4235 y son carreteras de buen asfalto . 




Sigue este enlace para ver el mapa de la ruta: http://g.co/maps/w39ck 

Saber mas: 

Museu de les Mines de Cercs, situado a la colonia minera de Sant Corneli, se considera un centro de interpretación dedicado a la minería del carbón del Berguedà. 

La colonia, situada a 960 m. de altitud, se fundó a finales del siglo XIX para alojar la población que trabajaba en las minas de carbón, todo usando el modelo de colonia industrial ya arraigado en Catalunya. 

Hoy es uno de los núcleos mineros más bien conservado de Catalunya y de todo el Estado español. 
 


El museo consta de cuatro espacios abiertos al público en esta primera fase: las salas de exposición permanente dónde se muestra como era la vida al pie de la mina y las características y los usos del carbón; un piso de la colonia en los años cuarenta; la sala de audiovisuales, 



 


y los 450 metros de la galería Sant Romà dónde, mediante un tren minero, se puede ver cómo era el trabajo en el interior de las galerías. Finalmente, el visitante puede pasear por toda la colonia minera y su ámbito de influencia. Para más información: 



 Donde comer: 

Evidentemente después de ver las minas hay que comer y donde podéis hacerlo: Restaurante Santa Barbara. 



El restaurante Santa Bárbara se encuentra en el centro del pueblo. Edificio de piedra, típica de esta colonia minera. Fachada reformada en su totalidad y con ampliaciones. 





Consta de un comedor interior, un reservado y una terraza cubierta. Este restaurante te acoge en un marco agradable y rústico. Su ubicación en el corazón de la minería. Aquí hallarás una cocina autentica de montaña y un trato familiar. 







Salud y Kilómetros. 

 




                                            
                                                     Por Jordi

26/4/12

SOS RICHI

 


 

Amics voldria fer una crida per ajudar al Richi, és família del Carles i la Loli, ballen country amb nosaltres. El Richi es un nen pler de vida i el que mes li agrada és vestir-se de pallasso per fer feliços als altres. És ara el nostre torn per poder fer el mateix amb Ell i la seva família. Aquestes son les seves paraules a la web 


http://www.sosrichi.org/
 
 Tinc 6 anys i sóc un nen malalt de càncer. El 29 de Novembre de 2011 va canviar la meva vida. Després de que els meus pares passessin mesos anant d'un hospital a un altre per intentar saber què em passava, finalment la ressonància magnètica ens va donar la resposta. 

Un tumor de quasi 5 cm de diàmetre anomenat medul.loblastoma al cap. El medul.loblastoma és un dels tumors malignes pediàtrics més agressius que existeix i es classifica en risc mig i alt. M'han classificat com a pacient d'alt risc amb un percentatge de supervivència estimat als 5 anys entorn al 55%. 

Des de llavors, els meus pares, la meva germana, la meva família, els meus amics i jo lluitem tots junts per guanyar la batalla a aquesta miserable malaltia. Per desgràcia ens espera un camí llarg i dur, i necessitaré tot el recolzament i solidaritat possibles. 

 
Necessito la teva ajuda. 











                                               Richi

22/4/12

EL FUROR DE MIS VECINOS


(Todos hemos tenido algún vecino “fogoso”)




Gritos, golpes, pataleos;
tembleques en ambas piernas.
¡Ay…! ¡Sí…! ¡Ya…! Pitos, jadeos…
De amor, palabras eternas,
a voces y sin rodeos.



Sudores, gozos sonoros…
Ese ir arriba y abajo,
esas risas –que son lloros-
mete y saca sin relajo
sudando por los mil poros.

 
 Las cuatro patas que aguantan
vieja cama de madera
crujen, se quejan, se espantan…
moviéndose de manera
que el cuerpo casi quebrantan.





Chirrían somier y suelo.
La libido resucita
provocando tal revuelo
que algún vecino se excita
y la vecina entra en celo.

La comunidad se asoma
por las ventanas a oír
cómo el marido la “toma”
con tanto ardor y sentir
que, a poco más, la desloma.

Sus sonrisas y miradas
denotan complicidad;
comentando las sonadas
muestras de felicidad
-feroces y entrecortadas-. 


Rematan tensa faena
con tan profundos gemidos
que, en noche de luna llena,
de lobos son los aullidos
en tan exótica escena.




















                                       Lluis Arranz Boal




ANIVERSARI AFRICA 2012


21/1/12

MONTSE, L'HAS BEN CAGADA!!!

Ara que estic a casa sense parlar des de fa un mes, descansant la gola i les cordes vocals aprofito per deixar per escrit el que la veu no em permet de dir. Sabeu que em van operar de les cordes, oi?

Doncs bé, com anava escrivint, que no dient, m’he enrecordat ara mateix del moment just a l’intervenció, i per això us ho vull explicar. Recordo perfectament, tot i que ja m’havien donat una primera pastilla tranquil•litzant, que em van entrar al quirôfan. De cop vaig veure sobre meu aquell gran aparell rodó, amb moltes llums rodones totes elles, que semblen ulls i que t’enlluernen al mirar-les. I que recorden aquelles pel•lícules de Expediente X, abduccions i metges bojos amb bisturi, rient estrepitosament amb el cap enrere i els braços alçats. Jo, de cop vaig començar a moure els ulls amunt, avall a un costat i l’altre per mirant-ho tot, però sense moure el cos ni una mica perque ja no el notava com a meu. Només notava fred. I veia el quiròfan… fred, gran, verd, brut, lleig,,, i fred. En girar el cap a l’esquerre vaig veure tot d’aparells electrònics, i d’aquells de les sales d’urgències. I en girar el cap a la dreta, al fons, petit… lluny… verd ,,, fred… el meu metge. 

I en aquell moment em va venir al cap aquell acudit del pacient que li diu al doctor tot seriós:

-Després de la operació podré tocar el piano?

-Sí, i tant –respon el metge.

I ell que diu amb un somriure: 

Sempre havia volgut tocar-ho i mai vaig aconseguir d’aprendre.

Tot i que no era el moment d’explicar-li, encara que ho canvies per cantar ópera, pensant en aquestes coses vaig somriure i ell, allà lluny em va tornar el somriure mentre es posava els guants. Un somriure fred, verd, glaçat. I de cop vaig pensar en aquell altre acudit:

-Doctor, perdre l’ull?

-Ah, no ho sé –diu el metge-. Jo li embolicaré en un paper de plata i li posaré a la butxaca. La resta depen de vosté.

Però aquesta vegada no em va fer gràcia. No vaig trobar-li. Se’m va apagar el somriure mentre el seu continuava fred, glaçat, verd… 

Em van fer girar el cap i mentre mirava cap a l’aparell de les llums encegadores només recordava el metge… lluny… amb bata verda… alt… prim… amb mascareta… posant-se els guants... I quan vaig sentir que em deien ara comptarem des del deu endarrera 10, 9, 8… i vaig sentir un riure histèric des de la banda dreta alhora que una explosió de llum blanca m’omplia el cap vaig pensar



D’això ja fa molts dies i encara
no parlo!!












 
                                                                   Montse

14/1/12

MOLLET DEL VALLÈS -LLIVIA


La ruta:

Ruta de fácil realización de una belleza paisajista sin igual, recomendable hacerla en otoño donde el paisaje se vuelve más bonito desde Capdevanol hasta Alp, este tramo tendremos que prestar mucha atención a la carretera tienes tramos en ella para parar y poder realizar fotos sin riesgos.


Al ser una ruta de 174 Km el de ida (C-17 N152) el regreso se puede hacer más rápido por (C-59 E-9). Ruta de un día, de ida y vuelta pudiendo comer en Llivia después de visitarla. Sigue este enlace para ver el mapa de la ruta: http://g.co/maps/wvmxy

Saber mas:

Es un municipio español situado en la parte nororiental de la comarca de la Baja Cerdaña, en la provincia de Gerona. Llivia está a 153 kilómetros de su capital provincial, rodeado en su totalidad por territorio francés como resultado del Tratado de los Pirineos de 1659. Por tanto, constituye un enclave de España en Francia. Merced al Tratado de los Pirineos, España cedió a Francia los treinta y tres pueblos de las comarcas catalanas del Vallespir, el Capcir, el Conflent, el Rosellón y la Alta Cerdaña que hoy forman, junto con la Fenolleda, el departamento francés de los Pirineos Orientales.


Llivia quedó fuera de este tratado por tratarse de una villa, privilegio concedido por el Emperador Carlos V, por lo que continuó bajo dominio del Rey de España. Durante la Guerra Civil se mantuvo fiel a la República hasta que el 11 de febrero de 1939, las autoridades del bando sublevado pidieron a las autoridades francesas permiso para ocupar la villa debido a que para acceder a ella hay que pisar suelo galo. Al entrar no encontraron resistencia.

Su población en 2010 era de 1.608 habitantes, repartidos en un territorio de 12,83 km². Llivia pertenece a la jurisdicción de Puigcerdá. Las lenguas habladas en la localidad son el castellano, el catalán y en menor medida el francés.

Que podemos ver:

1. Antigua farmacia de Llivia (museo)
2. Restos del castillo de Llivia.
3. El barrio viejo
4. Iglesia de la mare de deu del Àngels.






 Salud y Kilómetros.






                                                        Jordi