LES TRENES

Després de les merescudes vacances, de les que ja gairebé ningú es recorda, tot i que només fa uns mesos que les varem fer, varem començar les activitats del dia a dia. Incloent-hi el retorn al cole, a les reunions, als horaris i al “vinga va, que farem tard”. Jo no sé a casa vostra, però a la nostra aquesta frase no es deixa de sentir cap dia. Juntament amb “va afanyat...” o “corre, corre que fem tard” entre d'altres. I sovint arribem a la parada de l'autocar descabellades, malgirbades i emmurriades.

Doncs, l'altre dia després de la carrera matutina per arribar a l'hora a la parada, tot intentant no arribar massa justa per a que els altres pares, els puntuals, no fessin el típic comentari sarcàstic “que us heu tornat a adormir?”, veig arribar una nena somrient. Molt somrient. Amb un somriure d'orella a orella. I jo que la miro i miro als altres nens i nenes que estaven xerrant o jugant a tocar i parar. Alguna cosa no anava a to. Aquella nena anava acicalada, repentinada i somrient, tota polida, la roba ben posada, gens arrugada, ni li faltava ni li sobrava cap peça de roba. Amb unes trenes súper ben pentinades, perfectament trenades i que no se li'n sortia ni un pèl. Però no jugava amb els altres nens. S'ho mirava, somreia i no deixava de mirar-los. Però no jugava. I jo que li pregunto a una altre mare:

-No la conec. Que es nova d'aquest curs?

-No, que jo sàpiga. Crec que no es del nostre cole.

En la nostra parada paren autocars d'altres escoles, però des de fa un parell de cursos passen una mica més tard. Així doncs, tampoc sabem ben bé quines famílies són de l’altre autocar. A més aquesta nena tenia els ulls una mica xinets i crec que no hi tenim veïns xinesos al barri.

-Deu ser de l'altre autocar -dic jo.

-Sí, segurament.

En això que es veu venir l'autocar i tots ens comencem a preparar. Però vet aquí que no era el nostre. En obrir-se les portes apareix un altre conductor que tot mirant a la nena li diu:

-Ha anat be el canvi d'horari?

-Sí -diu la nena somrient.

-Et veig molt somrient. Que estàs contenta avui? -li diu el conductor.

-No, m'he hagut de llevar abans i tinc més son. -Diu la nena sense deixar de somriure.

Ara la varem mirar tots.

- M'estàs fent broma?

-No. -Diu  la nena.

El conductor ens mira i torna a dir:

-Segur que no?

-No -diu la nena de les trenes.

-Llavors perquè estàs somrient?

-No estic somrient -li contesta ella.

-Ah, no estàs somrient?

-No -diu la nena.

-Llavors perquè fas aquesta cara que sembla que somriguis? -li demana ell.

Es que la meva mare m'ha tibat molt per fer les trenes!!!

                                                                            








                                                          Per la Montse